Aquest xabat llegirem Vaietsé, que narra l’experiència de Jacob a la terra dels seus –i nostres– avantpassats. La terra d’Haram. Arribat el moment de fugir d’allà, després de parlar-ho amb les seves dues dones, Leah i Raquel, filles de Laban, en pic tota la caravana està llesta, Raquel decideix robar els «teraphim» del seu pare (Bereixit-Gènesi 31:4-19).
Per Raixí, l’acte de Raquel es podria considerar pietós, ja que ho va fer per apartar a son pare de la idolatria. Perquè els «teraphim» eren una mena d’ídols amb forma humana que, possiblement, s’empréssin en alguna forma de culte, ja que Laban pregunta «Per què has robat els meus déus?» (Bereixit-Gènesi 31:30).
El Radak ens explica que els «teraphim» (també) eren una mena d’instruments fets de coure, que s’empraven per mesurar el temps, així com per consultar el futur. Ens diu que la intenció de Raquel era la d’impedir que Laban pogués emprar-los per endevinar la ruta que havien pres en la fugida. Acció totalment irrellevant, perquè fins i tot sense ells, Laban els troba.
El Ramban ens comenta que hi persones amb creences febles que els empraven com a déus. No tenien interès a cercar el nom vertader del Senyor, ni li oferien a Ell les seves pregàries (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Bereshit, traduït i comentat per Charles b Chavel, p. 383).
Qui eren, aquestes persones de poca fe? Ni més ni menys que Asa, rei de Judà, que en moments d’angoixa i malaltia, decideix optar per consultar als sanadors en comptes de «daraix et-[nom de les quatre lletres]», cercar (en?) el [nom de les quatre lletres] (II Cròniques 16:12). I un altre rei, molt més conegut, també tenia almenys un «teraphim» a casa. David haMélekh!! Mikhal fa servir aquesta mena d’ídol de forma humana per despistar als perseguidors de David: «Mikhal va agafar l’ídol de la casa i el va posar al llit, cobrint-lo amb un llençol; i al cap hi va posar pèl de cabra» (II Samuel 19:13).
Però no cal anar tan lluny en el temps. Just després de la conquesta de la terra d’Israel, els nous habitants, que venien del Sinaí, és a dir que havien vist les obres i miracles d’Egipte; que havien creuat el Mar de les Canyes a peu entre les aigües; que havien sigut testimonis de la teofania i havien experimentat al [nom de les quatre lletres]; que havien vist manifestar-se la glòria del [nom de les quatre lletres] el dia de la inauguració del Tabernacle… La majoria havien adoptat les pràctiques del culte cananeu.
«I Guideó havia fet un efod, i el va portar a la seva ciutat, fins i tot a Oprah; i tot Israel es va desviar per la seva causa; i es va convertir en una trampa per Guideó i per la seva casa» (Xoftim-Jutges 8:27); «I Miquees tenia una casa de Déu, i havia fet un efod i teraphim» (Xoftim-Jutges 17:5); i Miquees també tenia un levita –de la tribu de Leví! De la família encarregada del servei religiós al Tabernacle!!!– treballant a la seva «casa de Déu» on hi tenia el «teraphim», i els israelites li demanaven «Pregunta a Déu, si us plau, per tal de saber si allò que volem fer prosperarà o no» (Xoftim-Jutges 18:5).
Levites realitzant pràctiques d’endevinar el futur, en un «temple» on hi ha un ídol a qui se li consulten coses? Oy! Però si seguim llegint séfer Xoftim, trobarem a un altre levita que pren per si mateix una concubina, i són atacats de forma brutal al territori de Benjamí(Xoftim-Jutges 19:15-30), fet que desferma la guerra contra els benjaminites i l’anihilació gairebé total de la tribu (Capítol 20).
Levites prenent concubines i abandonant-les a la seva sort fins que són assasinades?! OY! Però és que tot això va passar en temps de Pinkhàs, fill d’Eleazar, el fill d’Aarón (Xoftim-Jutges 20:28), sume sacerdot. El mateix Pinkhàs, guardià del [nom de les quatre lletres] de Devarim-Números 25:7, fill d’Aaron, el germà de Moisès. És a dir, que aquests fets succeeixen durant els primers anys després que els israelites entrin a la Terra. Oy vey!!
Però el Ramban ens retorna al text de la Torà. Sí, Laban era un endeví, i ho reconeix a Bereixit-Gènesi 30:27. I vivia en un país d’endevins i de practicants de la idolatria. I d’allà també és Balaam fill de Peor, que coneixerem al llibre de Devarim-Números 23:7. Aquest és el significat, ens diu Nakhmànides, de «Per què has robat els meus déus?» (R. M. ben Nachman, p. 384).
Sovint ens obcequem a separar-nos de la gent que, avui dia, diem que practica idolatria. Cal fer-ho? És rellevant? Cal recriminar a Laban l’arameu (Bereixit-Gènesi 31:24) que fos un idòlatra que emprava estàtues i aparells estranys per intentar endevinar el futur? Si ho fem, hauríem de tenir en compte que Raquel i Leah, les seves filles, són dues de les matriarques. Com Rebeca, que n’és la germana. A l’arbre familiar també hi trobem a Abraham, germà de Nahor i, per tant, tiet-avi de Laban. I a Lot… Cal?
No cal anar a buscar vincles familiars antics. Els mateixos israelites que van creuar el mar de les canyes i van presenciar la revelació del Sinaí essent nens petits, feien allò que era ofensiu davant el [nom de les quatre lletres], ignoraven al [nom de les quatre lletres] i adoraven als Baalim i les Asterot (Xoftim-Jutges 3:5-7 i 12, 4:1, etc.). Com ens assenyalava el Ramban, persones normals construïen «temples» i efods i exercien d’endevins. I cadascú feia allò que li semblava (Xoftim-Jutges 17:5-6).
Que Raquel robi els ídols del seu pare per evitar que aquest els descobreixi, podria indicar que Raquel atorga alguna mena de credibilitat a aquesta mena de pràctiques? Si tingués una creença sòlida en haiXem no els hagués pas robat, perquè sabria que Laban no en podria treure profit. Raquel, la nostra matriarca, no era perfecta. Ni els seus pares, ni tampoc els seus descendents que acaben adorant a Baal.
I si ells no ho eren, nosaltres encara ho podrem ser menys. Prenent la conclusió del debat entre bet Hil·lel i bet Xammai, ja que estem habitant en aquesta terra, caldria que vigiléssim els nostres actes, i dedicar la nostra vida a ser testimonis del Déu viu, i a santificar-lo a Ell i a la seva creació amb actes de justícia i bondat.
Xabat xalom.