A la paraixà d’avui la Torà ens explica la primera part de la història d’Esaú i Jacob, des de l’embaràs de Rivkà fins que Jacob fuig a la terra del seu avi matern, a Padan-Aram. Però com comença a ser el nostre minhag, no parlarem d’això.
Just després de l’episodi de l’estofat i la «venda» de la primogenitura d’Esaú, la Torà fa una mena de remake del moment en què Abraham i Sarah han de marxar a Egipte per causa de la fam (Bereixit-Gènesi 12:10-20), i també quan marxen al Néguev (Bereixit 20:1-14), però ara els protagonistes són el seu fill Isaac i la seva muller. Isaac i Rivkà es dirigeixen cap a la terra dels filisteus, i el [nom de les quatre lletres] s’apareix a Isaac i li diu que no baixi a Egipte i es quedi allà, perquè el beneirà amb descendència i la Terra (Bereixit-Gènesi 26:1-6).
I mentre viuen a la terra filistea, Isaac fa exactament el mateix que el seu pare, i fa passar a Rivkà per la seva germana. Un cop més, els descobreixen i els recriminen l’actitud, però acaben perdonats. Mentre habiten a la terra dels filisteus, Isaac prospera de forma ràpida i aconsegueix moltes possessions (Bereixit-Gènesi 26:12-14). I això causa enveja, i acaba foragitat.
«I va dir Abimélekh a Isaac: marxa del nostre costat, doncs t’has enriquit molt més que nosaltres» (Bereixit-Gènesi 26:16). El savi Sforno ens diu que les paraules d’Abimélekh vindrien a ser «T’has enfortit molt més que nosaltres, i amb la teva riquesa podries sublevar-te contra nosaltres». Així que Isaac i els seus marxen i es dediquen a recuperar els pous que havia cavat Abraham avinu, seguint el mateix camí (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Bereshit, traduït i comentat per Charles b Chavel, p– 274).
Però mentre Abraham marxa a Beerxeva i fa un pacte per tres generacions amb Abimélekh (Bereixit-Gènesi 21:22), Isaac ha de moure’s per causa de l’assetjament dels pastors filisteus pels pous d’aigua (Bereixit-Gènesi 26:18-21).
Isaac decideix separar-se i evitar problemes fins que arriba a un lloc on pot cavar un pou ell mateix –a la resta de pous, el verb «cavar» apareix en plural–, i els filisteus deixen de fer-li la guitza. I un cop allà, Abimélekh el va a veure, tal com va fer amb Abraham en el passat, per dir-li que reconeix la mà de Déu en tot el benefici que obté Isaac, i que vol fer un pacte. Isaac reacciona recriminant-los la visita, ja que l’han fet fora i, podríem dir, els filisteus han trencat el pacte. La resposta d’Abimélekh és sorprenent: «No ens faràs mal, doncs no t’hem tocat i només t’hem fet bé quan et vam acomiadar en pau» (Bereixit-Gènesi 26:26-29).
Realment s’ha trencat, el pacte? En un primer moment, els filisteus foragiten Isaac per causa de la seva riquesa. És aquesta riquesa la que genera enveja, que després provoca l’expulsió d’Isaac? O l’expulsen per evitar que l’enveja causi problemes més grans? L’actitud d’Isaac és un xic estranya, també. En cap moment reivindica el pacte fet amb Abraham, i opta per posar distància i evitar problemes.
El mestre Nakhmànides ens diu que quan Abimélekh explica que «no t’hem tocat i només t’hem fet bé…», s’està referint a quan van descobrir que Rivkà era la seva muller i es va decretar que qualsevol persona que li fes qualsevol cosa, a ella o a Isaac, serien castigats. I a part, que els van fer fora sense prendre’ls ni una sola de les possessions que havien aconseguit, malgrat sentir-se gelosos i envejosos d’ell (R. M. ben Nachman, p. 336).
És per això que Abimélekh torna, per excusar-se i deixar clar que malgrat l’error d’haver trencat el pacte, no només vol renovar-lo, sinó que ara sigui nou. No només entre els pares, sinó «benotenu benenu ubenekha», «entre nosaltres i tu»: entre els fills.
Hi ha pactes que per molt que es facin «amb tu, el teu fill i el teu nét» cal renovar-los també a cada generació. I recordar-ne els termes a totes les parts, no sigui que ens n’oblidem i les passem per alt. Per molt que una aliança sigui eterna, l’hem de recordar, guardar i honrar cada dia.
Xabat xalom.