A vespres del 9 de novembre, commemoració de la Kristallnacht.
Quan els vidres es trenquen és un senyal inequívoc de que alguna altra cosa, més tard o més d’hora, acabarà també per trencar-se, potser de manera irreparable. Els vidres només són un avís, un indici, una senyal a la qual hem d’estar ben alerta.
Potser, quan veiem els vidres trencats, ja hem fet tard. Massa tard. Extremament tard. Vergonyosament tard. Èticament tard. Humanament tard. Com en aquell vespre del 9 al 10 de novembre del 1938, arribats a aquest punt, podem intuir, saber o pronosticar quin serà l’avenir que ens espera.
Europa viu encara avui amb el vell fantasma que sempre la ronda, el fantasma de l’antisemitisme disfressat d’una i mil formes. El fantasma de la judeofòbia que encara l’acompanya. El fantasma (molt ben disfressat ell) de la israelofòbia, ben present a la ciutat de Barcelona encara a dia d’avui.
Podríem entendre la judeofòbia com el paradigma dels racismes i de les discriminacions, com l’exemple d’aquell mal regalimant plenament irracional i sense sentit. Com el paradigma de tots aquells mals que sabem que hi són però que ningú se n’ocupa, que veiem dia a dia i que semblem incrustats a la nostra realitat. I deixem que els vidres “dels altres” es trenquin, perquè no són “els nostres” vidres i, en veure’ls trencats, llastimosament el futur se’ns fa present i intuïm com acabarà. Malament. I en certa manera en serem còmplices i responsables, perquè ho hem vist i hem callat.
Israel ha de ser llum per les nacions, el mal de les nacions ha de ser un mal que sentim com a nostre, per tal d’empatitzar-hi i d’aportar-hi un xic de llum. La llum de l’esperança i la d’un futur millor. Nosaltres no podem callar perquè, si callem, correm el risc de veure com el passat es torna present.
Nova Escola Catalana