A la paraixà d’aquest proper xabat, Noakh, per causes en les quals no entrarem avui, [Elohim] decideix destruir-ho tot i tornar a començar. I diu a Noè que construeixi una arca: «Fes per tu una arca de fusta resinosa, amb compartiments faràs l’arca i la calafatejaràs per dins i per fora» (Bereixit-Gènesi 6:14).
La paraula «tevà», ens diu Isaac Abrabanel, la traduïm com «arca». Però ni és un vaixell ni una nau. De fet, segons la descripció del vers següent, és una mena de prisma rectangular amb un finestró. Per tant, Noé no és pas un navegant, sinó un preservador. Té el mandat de construir una capsa de fusta amb compartiments, dins la qual s’hi resguardarà ell, acompanyat de la seva família i «de tot allò que viu, de tota carn, dos de cada» (Bereixit-Gènesi 6:18).
Per què? Perquè malgrat que Déu portarà el diluvi que arrasarà amb tota la vida coneguda, el mateix verset ens diu que «compliré el Meu pacte amb tu». Quin és, el pacte? Ovadia ben Jacob Sforno ens diu que aquest pacte serà el que es concerti després del diluvi. Però Abarbanel ens ho torna a explicar: com vam veure a la paraixà anterior, Déu va creant el món i separant-lo, ordenant-lo i establint un ordre –llum i foscor; dia i nit; aigua i terra seca…–, però el diluvi subverteix aquest ordre, i torna el món al «tohu vavohu» original (Bereixit-Gènesi 1:2).
Per tant, ordena a Noè que construeixi un refugi i s’hi resguardi, mentre a l’exterior «sobreeixiren totes les fonts de les profunditats i es van obrir les comportes dels cels» (Bereixit-Gènesi 7:11). I quan Noè, la seva família i tots els animals van entrar a l’arca, «[el nom de les quatre lletres] va tancar la porta entorn d’ell» (Bereixit-Gènesi 7:16).
Tan Ibn Ezra com Abarbanel tenen la idea que Déu «segella» la porta de l’arca –òbviament Déu no és corpori, i no la pot tancar de forma física–, però sí que, d’alguna forma, manté la porta tancada ajudant a què la porta no s’obrís i separant el caos de fora amb la vida dins de l’arca. Podria dir-se, d’alguna manera, que Déu decideix quedar-se dins, i per això «tanca la porta entorn d’Ell»?
Hi ha moments en què cal separar-se del caos i ficar-se dins una capsa i, com es diu de forma col·loquial, «esperar que passi la tempesta». I només quan s’acabi podem obrir un finestró i mirar a veure si l’estat de «tohu vavohu», de matèria informe, ha recuperat l’ordre, com ens diu l’Escriptura al final d’aquest episodi: «Tots els dies que la terra perduri, sembra i sega, fred i calor, estiu i hivern, dia i nit, no cessaran» (Bereixit-Gènesi 8:22).
Però aquesta separació del món, cercant refugi en la providència divina i abandonant tota la resta, no és sa. Recordem que al primer verset de la paraixà, la Torà ens diu que «I amb [Elohim] es va encaminar Noè». I sempre que la Torà parla d’algú que «camina» amb Déu, es refereix al fet que és un camí d’actes de bondat i justícia. En aquest cas, ens diu Sforno, es va encaminar en els Seus camins, fent el bé al seu pròxim i cridant l’atenció dels seus contemporanis.
Noè no s’arrecera per fugir del món, sinó per protegir-se temporalment del caos que s’esdevé. Fugir del món no pot acostar-nos a Déu, sinó allunyar-nos-en.
Xabat xalom.
gràcies…!