A més de la recuperació del llegat històric cultural i litúrgic de les comunitats jueves catalanes i fer que torni a brillar la llum de la Torà que, fa més de sis-cents anys emanava des de terres catalanes, a la Nova Escola Catalana també estudiem Torà i tot el que l’envolta de forma diària.
Avui volem parlar-vos de la pràctica més estesa de dol, que és la recitació del kadix. De kadixim n’hi ha de diferents menes. Alguns, com el khatsi kadix, es fan servir per marcar els punts intermedis de la tefilà; alguns només es reciten després de fragments del Talmud, com el kadix de rabanan. També hi ha el kadix complet (o titkabal), que es recita en acabar cada amidà.
Però el kadix de dol és, com dèiem, la pràctica més estesa en el procés de dol de les persones jueves. Les lleis per recitar-lo són relativament fàcils. Es necessiten un mínim de 10 persones jueves –10 homes segons la visió ortodoxa–, i els dolents l’han de dir com a mínim un cop al dia durant l’any posterior a la mort del parent, i a partir d’aquí, en l’aniversari i en serveis memorials.
Hi ha diferents opinions sobre la funció d’aquesta pregària. Unes diuen que eleva l’ànima de la persona finada, i basen aquesta opinió en una llegenda de Rabi Akiva, que va ensenyar Torà al fill orfe d’un malvat. Quan el nen va ser capaç de liderar la tefilà, en dir kadix, l’ànima del pare malvat es va alliberar i es va aparèixer a Rabbi Akiva en un somni per donar-li les gràcies.
El kadix està escrit en arameu, que era la llengua que parlaven els jueus en època talmúdica, i el seu text no fa cap referència a mort. Tot el text és una exaltació de Déu, del Seu poder i de la Seva santedat. A través d’ella es declara la fe en la revelació de la presència i glòria divines, malgrat el fet que es trobi oculta en la naturalesa del món.
Per això també hi ha opinions que el kadix el reciten els dolents com a testimoni, per mostrar que la persona finada deixa descendents dignes que testimonien la grandesa de Déu de forma pública.
Sigui com sigui, totes les opinions coincideixen en què una de les raons del kadix és honrar la memòria de la persona que ja no hi és, i ajudar als que queden en aquest món a superar la pèrdua.
També hi ha diferents opinions en relació a per qui es diu kadix. Només per familiars directes? Familiars indirectes? Només per jueus? Es pot dir kadix per una persona no jueva?
El Sefer Hassidim recull l’opinió de Rabí Iehudà haHassid z”l que, al segle XII a Alemanya, ja deia que sí que es pot dir kadix per persones no jueves que haguessin ajudat jueus en temps de persecució i crisi. Autoritats posteriors van expandir aquest dictamen per tal que un convers pugui dir kadix per als seus pares no jueus.
Sí que existeixen opinions que diuen que no és recomanable recitar kadix per persones no jueves, i/o que no siguin familiars directes. Però malgrat que no existeixen fonts halàhiques que estenguin la recitació de kadix per a persones no jueves, tampoc existeixen prohibicions explícites.
Malgrat això, sí que existeixen opinions i dictàmens sobre si és permissible recitar kadix per no jueus. En concret, el Rav Ovadiah Yossef z”l, Gran Rabí sefardita d’Israel, cita dues fonts. La responsa 44 de Maharik permet dir kadix per persones fora de la família perquè la pregària té sentit i significat, independentment de qui la recita.
En tant a persones no jueves, el Rav Ovadiah ens retorna al Sefer Hassidim (790), que per una banda ens diu que es pot resar per persones no jueves que ens hagin ajudat, i això es basa en el fet que quan, a la Meguilà d’Ester, es menciona a Khervona (Megilà 3.7), s’ha de beneir la seva memòria; per l’altra banda, també ens diu que la pregària d’un convers per als seus pares “no ajudaran” [a elevar la seva ànima].
El Rav Ovadiah també cita el dictamen de Rabí Aarón Walkin (Zekan Aharon 2:87), que diu que en teoria un jueu pot recitar kadix per un gentil. En la pràctica, segueix Walkin, això pot causar confusió i és millor evitar-ho.
Ovadiah Yosef aclareix que la preocupació de la “confusió” era rellevant només en aquells llocs on només una persona recitava kadix. Avui, que a tot arreu diferents persones reciten kadix de forma simultània, es pot recitar kadix per una persona no jueva sense problemes. La decisió final del Rav Ovadiah és que un ha de dir kadix independentment de si la persona per la qual es fa era jueu o no, era bona persona o no, i deixar que Déu decideixi si l’escolta.
Però trobem fonts, Rabí Ya’akov Ariel (Be-Ohalah Shel Torah 1:60), que ens diuen que el kadix, junt amb Alenu, és una pregària especialment destinada a persones no jueves:
Així Em magnificaré i Em santificaré, i Em mostraré als ulls de moltes nacions, i ells sabran que Jo sóc el Senyor (Ezequiel 38:29).
Per tant, si diem que el kadix és una pregària destinada a magnificar i exaltar Déu, que no existeix cap raó legal en absolut que impedeixi recitar kadix per persones jueves i no jueves, que tant autoritats ortodoxes com el Rav Ovadia, i fins i tot en àmbits reformistes, ens diuen que no hi troben cap problema, creiem que estem davant una de les formes més adients de santificar el nom de Déu, kiduix ha-Xem i, per què no, despertar les ments per tal que puguin ser conscients de la presència divina a la Terra, com va dir el profeta Ezequiel.
De la mateixa forma que Déu, ens diu el midraix, plorava la mort de l’exèrcit egipci quan el mar de les canyes es va tancar, hem de ser insensibles al dolor i patiment dels no jueus?
No se suposa que el manament de seguir els camins de la pau, darkhei xalom, és per promoure el sentiment de pertinença dins la societat, reduint la divisió entre grups per tal de crear una societat més connectada i, per tant robusta (Mixnà Gittin 5:8; Tractat Gittin 59b)?
També el savi de Sefarad, Maimònides, veia darkhei xalom no com interès propi sinó com els camins de Déu, en els seus atributs Divins de gràcia i tenir cura de tot ésser humà (Mixné Torà, Lleis dels reis 10:12).
De fet, no és la nostra responsabilitat com jueus, i com feia Abraham el nostre pare, ser testimonis vivents dels camins justos de Déu entre la humanitat?