Aquesta setmana llegirem paraixà Va’ethanan, on trobem un dels punts centrals de la Torà, i del judaisme: el xemà.
Escolta, Israel. [el nom de les quatre lletres] és el nostre Déu, [el nom de les quatre lletres] és u.
Estimaràs al [nom de les quatre lletres] el teu Déu amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb totes les teves forces.
I estaran aquestes paraules que Jo t’ordeno avui sobre el teu cor.
I les inculcaràs als teus fills i parlaràs d’elles quan siguis a casa i quan surtis al camí, quan marxis a dormir i quan et llevis.
Les lligaràs com un signe a la teva mà i seran senyals entre els teus ulls.
Les escriuràs als muntants de la porta de casa teva i les portes de la ciutat. (Devarim-Deuteronomi 6:4-9)
El xemà mateix ens diu quan l’hem de recitar. Quan anem a dormir i quan ens llevem. Però per què? Aquest per què és important. Tant, que la mixnà comença preguntant «Des de quin moment algú pot recitar el Xemà al vespre?» (Mixnà, Berakhot 1).
I un cop es «consensua» el moment per recitar el Xemà del vespre, la Mixnà (Berakhot 2) continua directament i estableix el moment per recitar el Xemà al matí.
Per què al vespre i per què al matí? El Xemà del vespre es recita aproximadament a l’hora en què es retorna a casa després de les feines del dia. El moment on es reuneix tota la família per sopar. És el moment en què comença l’esfera privada de les nostres vides, o almenys fins a la invenció de la llum artificial. Al matí, el Xemà es recita en el moment en què podem sortir de casa a realitzar les activitats públiques.
Ambdós moments són punts de canvi. Al matí fem aquesta declaració monoteista, per tal de dedicar tot allò que fem a partir del moment («quan surtis al camí») al servei diví. Quan arribem a casa i proclamem la unicitat de Déu, també li dediquem totes les nostres activitats, aquest cop les que fem en família («ensenyar-les als fills…»).
També ens diu «com» ho hem de fer: amb tot. Diferents comentaristes defineixen aquest «meodekha» –amb totes les forces–, bé econòmiques o materials, o inclús amb la mateixa vida.
Però una mica més endavant, fora dels versets del Xemà, al verset 13, Moisès amplia les coses que hem de fer: «només al [nom de les quatre lletres] veneraràs, i només a Ell serviràs». Primer declarem la unicitat incontestable de Déu, i ara se’ns diu que només el podem servir a ell. Com?
El rabí de Girona, Moisès ben Nakhman, ens ho explica dient que, segons els rabins, el significat de l’expressió «i només a Ell serviràs» és que hom hauria d’actuar com un valedor, constantment al servei del seu senyor, tenint sempre abans en consideració la feina del seu senyor que no pas les seves necessitats, fins a arribar al punt en què, com a resultat d’aquesta actitud, s’aconsegueix l’estat que els rabins van dir: «I que tots els teus actes siguin fets en nom del Cel» (Pirqué Avot, 2:12).
Segueix el Ramban: perquè inclús les necessitats del cos haurien d’estar destinades al servei de Déu. Per tant, una persona ha de menjar i dormir i atendre les seves necessitats per tal d’assegurar l’existència del seu cos per tal de servir a Déu.
Això és semblant al que els rabins van dir: «i [Elohim] va veure tot allò que Ell havia fet, i va veure que era molt bo» (Bereixit-Gènesi 2:31), referint-se a dormir. Dormir és bo? És bo, perquè si una persona dorm una mica, quan es lleva comença a estudiar Torà (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Bereixit, traduït i comentat per Charles b Chavel, pp. 58-59). Per tant, quan es satisfan les necessitats del cos, hom pot concentrar-se en el vers «Lloaré al [nom de les quatre lletres] tota la meva vida, cantaré al meu Déu mentre jo existeixi». Aquesta és la interpretació correcta (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Devarim, traduït i comentat per Charles b Chavel, pp. 85-86).
Ara bé, això no ens dóna permís per a l’auto indulgència! Però sí que ens diu que ens hem de cuidar i, si podem evitar-ho («uvekhol-meodekha», amb totes les nostres forces, amb tot allò que puguem), no passar-nos amb les privacions.
Xabat xalom.