Han passat 39 anys i els Israelites estan gairebé llestos per entrar a la terra promesa. El canvi generacional i de lideratge. Aaron, sume sacerdot, mor i ha estat rellevat pel seu fill Eleazar. I Moisès efectuarà la seva retirada en aquesta paraixà, deixant el poble d’Israel en mans de Josuè, fill de Nun (Bemidbar-Números 27:18).
Però abans d’això, encara s’esdevenen problemes i desgràcies. Al final de la paraixà anterior, un dels líders tribals té un afer amb una dona midianita al bell mig del campament, a la vista de tothom. Pinkhàs, fill d’Eleàzar, encegat per la profanació, els mata als dos, i així acaba la plaga amb què el Creador havia castigat als israelites per entregar-se a Baal-Peor i prendre dones moabites (Bemidbar-Números 25:1-2 i 25:7-9).
En començar la paraixà d’aquesta setmana, Pinkhàs, el [nom de les quatre lletres] premia a Pinkhàs pel seu zel, i li entrega el sacerdoci etern «en reconeixement del seu zel pel seu Déu i de la seva expiació pels fills d’Israel» (Bemidbar-Numeros 25:13).
Què ens diu, sobre això, el Ramban? L’acció de Pinkhàs és doble. Per una banda, acaba amb una relació sexual que es du a terme davant tota la congregació per un líder de la tribu de Simó, Zimri, i Cozbí, la filla d’un príncep de Midian. Com ja hem dit, aquest zel provoca que la ira d’HaiXem s’aplaqui i acabi la plaga.
Per això, HaiXem informa Moisès, i a tot el poble, que Pinkhàs serà un sacerdot «per sempre». Però no ho diu de la mateixa forma que ho va fer amb Aaron –i el sacerdoci serà per Aaron i la seva descendència (Xemot-Èxode 29:9)–, sinó que diu «l’aliança del sacerdoci etern» (Bemidbar-Numeros 25:13). I també diu «i li entrego el Meu pacte de pau», quan a Aaron li digué «per esplendor i bellesa» (Xemot-Èxode 28:2, R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Bamidbar, traduït i comentat per Charles b Chavel, pp. 296-297).
Aaron era un home serè, que intentava sembrar la pau entre tothom. Digne, estoic. I per ell va ser l’esplendor i la bellesa. El seu nét, guardià del zel, per altra banda, rep el pacte de la pau.
Però no és estrany que Pinkhàs, fill i nét de Sumes Sacerdots del poble d’Israel, hagi de ser confirmat en el seu càrrec –«i serà per ell i per la seva descendència després d’ell un pacte de sacerdoci etern»?
Resulta que Pinkhàs és fill d’Eleazar, sí. Però la seva mare és una de les filles de Jetró, sacerdot de Midian (Xemot-Èxode 6:25). Si féssim demagògia i apliquéssim el zel de forma estricta, Eleazar no podria ser cohen gadol per casar-se amb una midianita. Menys encara el seu fill.
El Ramban no diu res sobre això. I no ho fa, a diferència de gran part d’altres comentaristes, de fa segles i contemporanis nostres, que atorguen a Pinkhàs el rol de fanàtic perillós o guardià de les essències.
Si bé els midianites són un poble hostil que cal castigar (Bemidbar-Numeros 25:17), i de la mateixa forma que la mare de Pinkhàs i la dona de Moisès són midianites, i Jetró és una peça clau en l’organització inicial del poble d’Israel, podem extreure que cal interpretar cada cosa en el seu context.
Pinkhàs no és un guardià de les essències: Zimri comet una transgressió fatal, practicant actes sexuals davant el poble d’Israel, davant del Tabernacle, durant un moment molt delicat. I ho fa amb la intenció de desafiar a Moisès.
I titllar a Pinkhàs de fanàtic per matar una midianita, sabent que la seva mare i la seva tieta també ho són, podria arribar a ser agosarat. Més encara tenint en compte els diferents casos que ja hem vist, en què les tribus s’enfronten una amb l’altra amb resultat de morts, tant durant l’episodi del vedell d’or, com al final de la paraixà de la setmana anterior.
Una cosa que ens pot ensenyar Pinkhàs és que creure que la visió pròpia de les coses és l’única forma d’interpretar-les i, per tant, l’única possible, és perillós. Una altra podria ser que a vegades cal fer coses molt poc agradables si volem acabar amb certs problemes i aconseguir, i mantenir, la pau. I una tercera, que en comptes d’erigir-nos en guardians de les essències, millor mirar-nos al mirall, no fos cas que nosaltres siguem els primers que no complim els requisits que exigim als altres.
Xabat xalom.