Els israelites estan acampat a les planures de Moab, a la riba oriental del Jordà. I Balak, rei de Moab, té por d’ells. I per això envia uns delegats a Bila’am, un endeví de Mesopotàmia, per tal que maleeixi als fills d’Israel (Bamidbar-Números 22:2-6).
Després d’un petit estira-i-arronsa, i després que el kadoix-Barukh-Hu intervingui per avisar a Bila’am que, si decideix acceptar l’encàrrec, haurà de dir només allò que Ell posi als seus llavis, Bila’am accepta el tracte (Bamidbar-Números 22:7-21).
Bila’am ensella la seva burra i es posen tots en marxa. Però el Senyor –«Elohim» a la Torà– no veu amb bons ulls que ho faci, i per això envia un «malakh» –missatger, o àngel–, i el situa al mig del camí. Bila’am no el veu, però la burra sí. I surt del camí i es fica dins un sembrat. Bila’am, que no entén per què ho fa, la colpeja per tal que torni al senderi.
El «missatger» es situa llavors entre unes vinyes i un tancat, barrant el pas a l’animal, que en «veure’l», s’atansa al tancat i la cama de Bila’am hi queda atrapada. I torna a colpejar-la.
Un cop més, «el missatger» barra el pas a la burra de forma que no pot apartar-se. I la burra s’ajeu. Bila’am s’enfurisma tant que torna a colpejar-la de nou, enrabiat (Bamidbar-Números 22:2-27).
Llavors [el nom de les quatre lletres] va obrir la boca de la burra, i ella va dir a Bila’am, «Què t’he fet jo perquè em peguis tres cops?». Bila’am li va respondre, «T’has rigut, de mi! Si tingués una espasa, et mataria». La burra va dir a Bila’am, «Mira, jo sóc la burra que has cavalcat sempre fins avui! T’he fet mai alguna cosa semblant?» I ell va respondre, «no».
Llavors el [nom de les quatre lletres] va obrir els ulls de Bila’am, i ell va veure el missatger del [nom de les quatre lletres] dempeus al camí, amb l’espasa desembeinada […] (Bamidbar-Números 22:28-31).
Hi ha una mena de conversa entre una burra i el seu amo que, per començar, no sembla gens sorprès pel fet que l’animal es dirigeixi a ell. I de fet la burra, i no Bila’am, és qui veu al missatger. Què passa aquí!?
Ens ho diu Moisès ben Nakhman, el rabí de Girona. Els «malakhim», anomenats a vegades «àngels», «missatgers» o «enviats», són una mena d’intel·lectes separats que els humans no podem percebre, perquè no són éssers físics. Quan esdevenen visibles a l’ull humà dels profetes o a persones que estan preses pel Rúakh haKodeix –literalment «Esperit Sant» en hebreu–, els humans els perceben de la forma racional que permet un cert nivell de profecia.
Però si un humà ha d’aconseguir desenvolupar la seva capacitat intel·lectual de forma que aconsegueixi accedir a la profecia, com és que un animal pot veure’l!? Per això, diu el Ramban, la frase «i la burra va veure [l’enviat del Senyor]» significa que l’animal va sentir la presència d’alguna cosa que la va espantar. Aquest significat és molt semblant al que trobem a Kohelet 1:16, «el meu cor ha vist [ra’ah en hebreu] molta saviesa i coneixement», que empra el verb «veure» com a sinònim de percepció, i no com el sentit de la vista (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Bamidbar, traduït i comentat per Charles b Chavel, p. 255-256).
Per tant, això explica que quan el Creador imposa la facultat de la parla a la burra, aquesta no expliqui al seu amo que s’ha apartat del camí perquè ha vist un àngel amb una espasa desembeinada, sinó que li recorda que fa anys que van junts, i que mai abans s’havia trobat en aquesta situació.
És més, si la burra no veu literalment ni l’àngel ni l’espasa, com és que la Torà ho diu? Ho torna el Ramban: el vers que diu «I la burra va veure el missatger del [nom de les quatre lletres] parat al mig del camí, amb l’espasa desembeinada», no significa que veiés l’espasa, ni tan sols al missatger; el vers ens fa intuir que l’àngel estava llest per atacar, què és el que la burra va sentir: com si algú els anés a atacar per matar-la.
Ara bé, Nakhmànides també ens comenta que podria ser que el Creador, que va atorgar la facultat de parlar a la burra, també li hagués concedit el poder de veure als seus «melakhim». Per tant, el Creador «obre» els ulls de la burra, i per tant pot veure a l’àngel, igual que apareix poc després: «Llavors el [nom de les quatre lletres] va obrir els ulls de Bila’am»…
Quina és la raó d’aquest miracle? La intenció del Creador és mostrar a Bila’am «Qui dóna la capacitat de parlar a l’Home? Qui el fa emmudir?» (Xemot-Èxode 4:11) per tal que s’adoni que és el Creador qui obre la boca dels muts (Mixlei-Proverbis 31:8), i que així com fa que els muts parlin, encara més fàcil li és fer emmudir les boques d’aquells que poden parlar, així com posar les paraules que Ell consideri a les seves boques, perquè tot està sota el Seu poder.
Per tant, tota la història de la burra i el «malakh» era un avís a Bila’am que no seguís les seves intencions d’encanteris ni malediccions, perquè ell era, bàsicament, un bruixot i un endeví (R. M. ben Nachman, p. 256-257).
També podríem dir que la història de Balac i la seva burra ens ensenya que a vegades les percepcions dels ulls ens poden enganyar, o no ens mostren tot allò que hi ha en realitat. De fet, la paraixà sencera parla d’aquest fet, començant per la primera frase: Balac fill de Zippor va veure tot el que Israel havia fet als Amorreus a la paraixà anterior –però veu només allò que vol i obvia que primer els israelites els van demanar permís per passar de forma pacífica.
Els ulls, per si sols, a vegades ens enganyen. I això ho diem dos cops cada dia, en recitar el Xem’à: «i no us extraviareu darrere els vostres cors, ni darrere els vostres ulls, darrere els quals us perdeu», al verset 15:39 d’aquest mateix llibre de Bemidbar.
Xabat xalom.
Magnífic!
Gràcies!