Comentaris a la Torà de Nakhmanides: rebel·lió o restauració

Just després de l’episodi dels merraglim [els exploradors], en què els israelites reben la notícia que hauran de vagar 40 anys pel desert, s’inicia una rebel·lió en el si del nucli espiritual del poble d’Israel.

Corakh és un Coatita, fill primogènit d’Izhar, segon fill de Coat. La família de Coat és la segona en importància dins el clan dels Levites. Són els qui porten l’Arca del Pacte, amb tots els complements del Tabernacle.

I és precisament ell qui s’alça contra Moisès i Aaron, junt amb Datan, Abiram i On –aquests tres, membres de la tribu de Rubèn–, i 250 homes més. I li etziba una de bona:

Us atribuïu massa. Tota la congregació és santa i [el nom de les quatre lletres] està entre ella. Per què us encimbelleu sobre el poble del [nom de les quatre lletres]? (Bamidbar-Numeros 16:3).

Moisès, ell sol, es prostra a terra i els diu als rebels que es preparin per a l’endemà, ja que [el nom de les quatre lletres] decidirà qui és qui ha de ser qui «s’acosti a Ell». Per això els diu que preparin encensers i que preparin una ofrena (Bamidbar-Numeros 16:4-7).

Seguidament, Moisès intenta convèncer a Corakh que desisteixi, recordant-li que ells han sigut escollits d’entre totes les tribus per encarregar-se dels serveis i oficis, podent apropar-se a la Divinitat (Bamidbar-Numeros 16:8-10).

I també vol parlar amb Datàn i Abiram, que refusen trobar-se amb Moisès per causa de totes les vicissituds que els han succeït: li diuen que els ha negat l’accés a la terra promesa per portar-los al desert a morir; que es volen situar per sobre de la resta d’israelites; que no els va donar res del que els va prometre.

Es podria dir que estan enfadats? Doncs en sentir això, Moisès encara s’enfada més, i acaba per citar a Corakh i els seus 250 homes, i a Aaron, l’endemà per fer l’ofrena d’encens, cadascú amb el seu encenser, davant HaiXem.

Ja d’entrada veiem alguna cosa estranya. Cadascú amb un encenser? Els van haver de fer en una nit? O ja els tenien? Com és que un «líder» dels levites, junt amb dos membres de la tribu de Rubèn –pel que sembla, On va abandonar als rebels–, planta cara a Moisès i Aaron? Com és que Aaron no diu res en tota la seqüència? Per què, tot plegat?

Busquem respostes amb el nostre comentarista, Moisès ben Nakhman. Per començar, una sorpresa: ens indica que l’objectiu de Corakh no era disputar el sacerdoci a Aaron i quedar-se’l, sinó «recuperar-lo» per tota la congregació (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Bamidbar, traduït i comentat per Charles b Chavel, p. 158).

I com és, això? El Ramban ens diu que, segons Abraham ibn Ezra, la revolta de Corakh passa a la falda del Sinaí, quan es canvia als primogènits pels Levites en els oficis del Tabernacle (Bamidbar-Números, 3:44). El Ramban explica que ibn Ezra és de la opinió –quan a ell li convé– que la Torà no té per què seguir un ordre cronològic. Però Nakhmánides pensa que no, que excepte quan s’indica el contrari –és a dir quan l’escriptura explicita que una cosa va passar «abans» o «després»–, la Torà és cronològica.

A més, ens diu que Corakh estava enfadat perquè Moisès va atorgar l’estatus de «príncep» dels Coatites a Elizafan –segon fill d’Uziel, al seu temps quart fill de Coat!–, quan, segons Corakh, el càrrec li pertocava per rang familiar. En tant a Datan i Abiram, Nakhmànides ens diu que van decidir aliar-se amb Corakh perquè estaven cansats.

També ens explica que entre els israelites estaven al desert, no els va passar cap desgràcia. Inclús després de l’incident del vedell d’or, el nombre de morts per causa del càstig va ser relativament baix, i la major part del poble es va salvar gràcies al fet que Moisès va intercedir per ells, i per això s’estimaven i reverenciaven. I per això Corakh va acceptar, a contracor, la designació d’Aaron. I també per això els primogènits de tot el poble van acceptar el canvi d’estatus dels levites enfront d’ells.

Però a partir que el poble arriba a Paran, part dels israelites moren cremats a Taberà (Bamidbar 11:1-3), un altre incident amb morts a Quibrot-hattaavà (verset 11:33-34); i finalment, a l’episodi dels espies, Moisès no va intercedir per ells i van acabar morint per una plaga (verset 14:37), i també es va decretar que la resta de la generació moriria al desert.

Tots aquests incidents van començar a causar ressentiment, i els israelites van començar a pensar que les desgràcies els passaven per causa de les paraules de Moisès. Corakh va aprofitar l’ocasió creada per aquest descontentament per tal de tirar endavant la seva rebel·lió, i Datan i Abiram, en defensa dels seus, s’hi van sumar (R. M. ben Nachman, p. 161-163).

En tant a Aaron, que no diu res, el Ramban ens explica que el cohen gadol va romandre mut durant tota la discussió perquè admetia que Corakh el superava en estatus, però que ell actuava a les ordres de Moisès, com qui compleix els mandats del seu rei (R. M. ben Nachman, p. 164).

I arribem al tema dels 250 encensers. Qui eren, els 250 rebels de Coraj? No eren només levites, sinó membres importants de les famílies de totes les tribus, als que, ens diu el Ramban, Corakh va persuadir fent-los creure que volia restaurar el servei als primogènits.

Ja a Xemot 22:28 es diu que els primogènits seran propietat divina. Per què? Al tractat Zevakhim (foli 112b) s’explica que, abans de la construcció del Tabernacle, els oficis religiosos eren responsabilitat dels primogènits. Un cop el Tabernacle entra en funcionament, això canvia i són els Levites qui ho fan.

Corach, com a primogènit, és un dels afectats pels canvis que introdueix Moisès –per ordre divina. Això, i reclamar el seu estatus de «príncep» de la tribu de Coat, són les motivacions que Moisès explica (R. M. ben Nachman, pp. 165-166).

I llavors és quan Moisès diu a Corakh: «tu i tota la teva congregació, veniu demà davant el [nom de les quatre lletres]; tu, ells i Aaron. I cadascú prendrà el seu encenser, posarà encens sobre ell i l’oferirà davant el [nom de les quatre lletres]. L’oferireu tu, els teus 250 partidaris i Aaron, cadascú amb el seu encenser» (Bamidbar, 16:16-17).

I Corach aconsegueix portar a «tota la congregació» a l’entrada del Tabernacle. Però ens explica el Ramban que no es tracta de «tota» la congregació, sinó als líders de les tribus, els representants que, de forma normal, eren els que anaven al Tabernacle quan se’ls convocava.

O potser, afegeix Nakhmànides, eren tots els primogènits de totes les tribus. Que de fet, eren els afectats i beneficiaris de les reivindicacions. Però també ens diu que, segons la lletra de la Torà –en tant a la distinció d’esperit i lletra d’un text qualsevol–, tots i cadascun dels israelites podien realitzar aquelles ofrenes fora del santuari –en el període en què es permetien sacrificis en altars, durant els anys de la conquesta i repartiment de la Terra, abans de la construcció del santuari de Siloé, i entre la destrucció del santuari i la construcció del Temple.

Malgrat això, Aaron va ser l’escollit per efectuar els serveis al Tabernacle i al Santuari. Corach protestava contra aquesta selecció «elitista» d’una sola família, i volia recuperar el servei i les ofrenes per a tots els Israelites, ja que tota la congregació és santa (verset 16:3, (R. M. ben Nachman, pp. 180-181).

A partir d’aquí, segueixen obrint-se ventalls d’opinió. És Corakh un populista? És un líder popular? Ho fa per interès propi? Ho fa pel bé comú?

Xabat xalom.