I va dir [el nom de les quatre lletres] a Moisès dient: parla a Aaron i digues-li: quan encenguis els llums, que il·luminin cap al davant del canelobre, els set llums. (Bamidbar-Números 8:1-2)
Just després de relatar tots els sacrificis i ofrenes de cadascuna de les onze tribus durant la dedicació del Tabernacle, els primers versets de la següent paraixà són per ensenyar a Aaron com ha d’encendre la menorà.
«Per què la secció que tracta del canelobre segueix a la secció de les ofrenes de dedicació dels prínceps? La raó és que quan Aaron va veure les ofrenes dels prínceps, es va posar trist perquè ni ell ni la seva tribu hi van participar; per la qual cosa, el Sant, beneït sigui, li va dir: “Per la teva vida! La teva contribució és d’un significat molt més important que el seu, perquè tu encendràs i arreglaràs els llums cada matí i cada nit”». I això és el que diu Raixí.
Però com ja podem endevinar, Moisès ben Nakhman no hi està pas d’acord. Pel Ramban, aquest consol és un xic irrellevant si es té en consideració que Aaron era l’encarregat de cremar encens cada matí i cada nit, i que aquesta és la funció específica que la Torà li atorga. A més, també li podria haver recordat que tots els sacrificis animals els farien tan sols els seus descendents; o que l’ofrena dels pans de la presència la faria ell en persona cada dia (Vaicrà-Levític 6:13-15); i que tot el ritual del Dia de l’expiació només seria vàlid si el feia el Sume sacerdot i que només ell –i els seus descendents–, el sant del [nom de les quatre lletres] (Salm 106:16), són els que entren a la part més santa del Temple…
És més, segueix el Ramban, per què s’hauria d’entristir Aaron per les ofrenes dels prínceps de les tribus, quan ell mateix i els seus fills van ser els qui van dur a terme els rituals de sacrifici de totes les ofrenes presentades?
I encara més: si la resposta és que estava trist perquè les seves ofrenes eren obligatòries i la tristor venia perquè no va poder presentar una ofrena «voluntària», no podria ser així, perquè l’encesa dels llums amb què Ell va consolar Aaron era també una obligació que se li havia ordenat. Per tant, quin consol podria tenir Aaron per no poder participar i compartir una ofrena «voluntària» en haver-li ordenat un manament obligatori? (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Bamidbar, traduït i comentat per Charles b Chavel, pp. 68-69).
Diu el Ramban que aquest manament d’encendre els llums, deriva en una al·lusió a la «khanucà» o Dedicació dels llums, que va ocórrer en el període del Segon Temple a través d’Aaron i els seus fills, Mattiahu l’Asmoneu, qui era Sume Sacerdot. I que l’explicació es troba al Meguilat Setharim, el Llibre de les Coses Ocultes, de Rabenu Nissim de Girona, que menciona aquesta tradició:
«He llegit a un Midraix: quan els prínceps de les dotze tribus van portar les ofrenes de dedicació, però la tribu de Leví no [etc.], el Sant, beneït sigui, digué a Moisès, Parla a Aaron i digues-li: “quan tu encenguis els llums. Hi ha una altra Dedicació en la quan hi haurà encesa dels llums, quan Jo faci miracles i salvi a Israel a través dels teus fills, i una Dedicació que prendrà el nom dels teus fills, ‘la Khanucà dels fills de l’Asmoneu”. Per tant, Ell va escriure aquesta secció de la Torà junt amb la secció de la dedicació de l’altar».
I el Ramban hi afegeix: «I encara he vist a Yelamdeinu i al Midraix Rabà (Bamidbar Rabà 15:5) el següent: “El Sant, beneït sigui, va dir a Moisès: Vés i digues a Aaron –‘No tinguis por! Tu estàs designat per a una cosa més important que aquesta. Les ofrenes es porten només mentre el Temple existeix, però els llums il·luminaran al davant de la menorà per sempre; i totes les benediccions que t’he donat i amb les quals beneeixo als Meus fills mai s’acabaran'”» (R. M. ben Nachman, pp. 70-71).
És un fet obvi, segueix el Ramban, que quan el Temple no existeix i les ofrenes no es porten per causa de la seva destrucció, l’encesa de la menorà també cessa, per tant, que vol dir el midraix quan diu que Déu va prometre a Aaron que la il·luminació de la menorà mai s’acabaria. Per això hem de dir que els savis del midraix al·ludien als llums de la Dedicació dels Asmoneus, que s’aplica a la festa de Khanucà inclús després de la destrucció del Temple, al nostre exili. De forma similar, la benedicció sacerdotal, juxtaposada a les ofrenes de dedicació dels prínceps, també és perpètua (R. M. ben Nachman, p. 71).
Aaron i els seus descendents són els únics que podien encendre els llums a la menorà del Tabernacle primer, i del Temple després. Però no era una llum «pràctica», que servís per veure-hi. La Torà només diu que «quan encenguis les llums», i no menciona el Tabernacle, menys encara el Temple.
Per què? Perquè aquesta llei s’aplica també al Santuari de Jerusalem, perquè algú podria pensar que com no hi havia finestres al Tabernacle era necessari tenir il·luminació, mentre que com al Temple hi havia finestres, «amples per dins i estretes pel defora» (1 Reis 6:4), no calia encendre cap llum.
Però les finestres del Temple no es van fer per tal que hi entrés la llum de l’exterior, sinó per tal que la llum de l’interior il·luminés el món (Menakhot 86b).
Per això la llum de la menorà és una llum «tamid», perpètua, que sorgeix de la part més interna i secreta del lloc on el cel s’ajunta amb la terra (R. M. ben Nachman, pp. 72-73).
I per això Aaron té aquesta feina, perquè ell, i els seus fills, són els únics que hi poden entrar i tornar a sortir. I tenint aquestes feines, com podria estar trist, Aaron!?
Xabat xalom.