Estem a la paraixà Nasó. Després de censar la tribu de Leví i de designar qui d’ells transporta quins elements del Tabernacle (Bamidbar 4:22-48), de «netejar» el campament de persones en estat d’impuresa ritual –segons les normes que s’han donat al llibre de Vaicrà–, i d’explicar la forma de restitució per causa d’estafa (Bamidbar 5:5-10), arriba una de les parts més, diguem-ne complicades, de la Torah si ens la llegim en termes igualitaris: la sotà.
I va dir haiXem a Moisès: “Digues als fills d’Israel: quan la dona de qualsevol home es desviï de la seva fidelitat i l’enganyi […]” (Bemidbar 5:11-12).
Malgrat que la pena per adulteri és la mort i afecta ambdós implicats (Vaicrà 20:10), la Torà aquí és clara i atorga la prerrogativa als homes, i situa la prova a les dones, que no tenen cap recurs en aquests casos.
La cerimònia de la sotà consisteix en què el marit entrega la muller, junt amb una mesura de farina d’ordi (de menys qualitat), als sacerdots. Aquests preparen un got de fang amb una aigua amarga, hi afegeixen pols agafada del terra del Tabernacle, i verbalitzen una maledicció per la qual, si la dona no ha fet cap acte d’adulteri, queda lliure i sana; però si n’és culpable, li esdevenen tot de mals físics que acaben amb incapacitat de procrear i/o la mort (Bamidbar 5:15-22).
Tot seguit, el sacerdot escriu aquesta maledicció, l’esborra amb l’aigua amarga, presenta el sacrifici de farina i fa beure l’aigua a la dona. Si és culpable, se li infla el ventre i queda estèril i es converteix en execrable davant el poble, i si no ho és, no li passa res (Bamidbar 5:23-31).
Sens dubte, un judici terrible. Ara bé, com funciona? Moisès ben Nakhman explica, per començar, que l’ofrena de farina, «l’ofrena de gelosies», és d’ordi [se’orim a l’escriptura] perquè «sa’arath ([la] tempesta de [el nom de les quatre lletres] ha sortit amb fúria. Sí, una tempesta amb remolí sobre el cap dels malvats (Jeremies 23:19)» com «el pa d’ordi [se’orim] (Jutges 7:13)» que es menciona a la història de Guideó, que s’interpreta referint-se a una tormenta [sa’ar] que causa gran confusió sobre el campament dels madianites.
De la mateixa forma, el got de fang dóna a entendre que ella es trencarà tal com un gerro de terrissaire (Jeremies 19:11), igual que la pols del terra del Tabernacle indica que ella és pols i a la pols haurà de tornar (Bereixit 3:19) [si és culpable] (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Bamidbar, traduït i comentat per Charles b Chavel, p. 50).
En tant a l’aigua, Nakhmanides explica les diferents opcions de l’amargor. Una substància segons els rabins del Talmud, o la mateixa tinta amb què s’escrivia la maledicció i que després s’esborrava amb aigua. Perquè el vers 24 diu «i l’aigua que causa la maledicció entrarà en ella i es tornarà amarga», i no pas i l’aigua amarga entrarà dins ella i causarà la maledicció. Per tant, pel Ramban, quan la dona bevia l’aigua, no tenia cap gust estrany. Només en cas de culpabilitat es notava el gust i l’amargor, tant a la boca com a les entranyes (R. M. ben Nachman, pp. 51-52), senyal que estava induint la maledicció.
I ara arriba la millor part. El Ramban ens diu que entre totes les normes i lleis de la Torà, no n’hi ha cap ni una que depengui d’un miracle… excepte aquesta. L’aigua amarga de la sotà, segons el Ramban, és un miracle permanent que s’esdevindrà quan el poble d’Israel visqui d’acord a la voluntat de Déu; perquè “Ell estava satisfet per la seva pròpia justícia” (Isaies 42:21) per ensenyar “a les dones que no segueixin els camins de lascívia” (Ezequiel 23:48) de les altres nacions, i deslliurar o purificar a Israel de fills mamzer[1] (R. M. ben Nachman, p. 54).
Segueix explicant en Ramban que els efectes de l’aigua de la sotà es van acabar en el moment en què tot el poble va quedar corromput per les múltiples transgressions en tant a relacions sexuals prohibides, tal com expliquen els rabins (Talmud, tractat Sotà 47a-b): «quan els adúlters van tornar-se freqüents, l’aigua de la sotà va cessar, perquè està dit: «I no castigaré les teves filles quan es prostitueixin, ni les teves nores quan cometin adulteri, perquè els pares i els marits van amb dones lascives i ofereixen sacrificis amb prostitutes, i el poble que no té coneixement està consternat [o torbat, agitat]» (Osees 4:14).
Pel Ramban, aquest vers no significa que les dones adúlteres quedaran lliures de culpa perquè els seus marits també ho són, d’adúlters; només diu que el miracle de l’aigua de la sotà no es realitzarà per ells, ja que quan passa és un signe d’honor per ells per ser un poble sant (Devarim 26:19), però no entenen la bondat del miracle i, per tant, no el volen. És per això que el vers d’Osees diu «i el poble que no té coneixement està consternat [yelavet a la Torà]», és a dir atrapat en la seva pròpia estupidesa! (R. M. ben Nachman, pp. 54-55).
I sobre el final de la secció, on es diu «I l’home quedarà lliure d’iniquitat» (Bamidbar 5:31), el Ramban explica la petita “trampa”. De la mateixa forma que, com acabem de llegir, «el poble sense coneixement està consternat», «però un ximple que garla “yelavet“», que al Targum de Jerusalem es tradueix per «però al ximple se l’atrapa pels seus llavis», és a dir per allò que diu. Per aquesta raó els savis van dir (al tractat Sotà 47a-b) «si el marit estava lliure d’adulteri, l’aigua de la sotà provava la seva dona. Però si el marit havia comès adulteri, l’aigua no posava a prova a la muller».
És més, el Ramban indica que hi ha altres savis (Rashi o el Rambam) que expliquen que si el marit havia comès qualsevol pràctica sexual prohibida en qualsevol moment de la seva vida, l’aigua de la sotà no posava a prova a la seva muller. I encara més, si fins i tot els seus fills o filles havien comès adulteri i el marit no els havia renyat ni retret el fet, l’aigua de la sotà no posava a prova a la seva muller, encara que ell mateix no hagués comès mai cap falta. Resumint, aquest procediment era un miracle com a símbol d’honor per Israel (R. M. ben Nachman, p. 55).
Per tant, el marit havia d’estar molt i molt segur de la seva pròpia virtut, així com la de la seva pròpia família, abans d’acusar la seva muller d’adulteri, no fos cas que quedés «atrapat en la seva pròpia estupidesa». Heus ací el miracle de la sotà! (I la necessitat de la Torà oral!).
Però…i tot això… per què? A la paraixà Xeminí, just després de la mort dels dos fills grans d’Aaron, a ell i als seus descendents se’ls prohibeix embriagar-se abans d’entrar al Tabernacle, «per tal que feu distinció entre el que és sagrat i el que és profà, i entre la cosa pura i la cosa impura» (Vaicrà 10:10). Just abans, a l’inici de la cerimònia, Aaron va beneir al poble (verset 22).
Com ho va fer? El mateix Ramban ens explicava que la benedicció de Vaicrà 10:22 és inespecífica, però que la tradició l’associa amb el que avui coneixem com Bircat Cohanim, la benedicció dels sacerdots, que Aarón va “inventar-se” en sortir del kodeix-hakodaixim [santa-sanctorum] del Tabernacle, el dia de la inauguració (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Vaicrà, traduït i comentat per Charles b Chavel, p. 110).
Que et beneeixi [el nom de les quatre lletres] i que et guardi (ve-ixmerekha).
Que il·lumini [el nom de les quatre lletres] el Seu rostre per tu i et doni gràcia.
Que elevi [el nom de les quatre lletres] el Seu rostre per tu i et doni pau.
(Bamidbar 6:24-26)
Però la benedicció no se’ns explica fins ara. Com que la benedicció prové de Dalt (i descendeix cap avall), i el significat de “xmirah” és guardar –i Ell et “guardi”–, la benedicció s’hauria de “guardar”, com a «Zakhor [recordeu] el xabat» (Xemot 20:5) i «Xamor [guardeu] el xabat» (Devarim 5:12).
Més encara, [el nom de les quatre lletres] farà que el seu “rostre”, que et cuida, brilli [sobre teu] i t’il·lumini (Segons Rabí Natàn, a Sifré Naso 41, és una referència a la Presència Divina, la Xekhinà). «I et doni gràcia», que trobis favor als Seus ulls (o “panav“, davant seu). I encara més, «que [el nom de les quatre lletres] elevi el Seu rostre” (‘pe-nun-iod-vav’) cap als cels “i et doni pau» –en totes les teves estances–, (R. M. ben Nachman, p. 58).
I quan és que podem aixecar el nostre rostre davant i/o cap a la Presència Divina? Només després de saber com fer distinció entre la cosa sagrada i la cosa profana, i entre la cosa pura i la cosa impura (Vaicrà 10:10); només després de santificar-nos (Vaicrà 19:2); i quan complim les mitsvot dins el campament –és a dir, en el dia a dia–, (Bamidbar 5:2-3). Només llavors la Xekhinà pot manifestar-se i “descendir”, per tal que la puguem recordar i guardar.
I de la mateixa forma que se’ns ordena “ser sants” al principi del capítol 19 del llibre del Levític just després d’explicar les relacions sexuals prohibides (tot el capítol 18) i allò que és pur i impur després de la mort de Nadav i Abihú per oficiar beguts, la benedicció dels sacerdots no es dóna fins després que s’hagi explicat el “miracle” de la sotà i, just després, l’abstenció de beure vi del Nazirita. El llarg parèntesi de l’entrega de manaments es tanca i, per fi, podem començar a caminar.
Xabat xalom.
[1] Els mamzer són aquells fills fruit de relacions prohibides, ja sigui adulteri, incest, etc. o és fill o filla d’un altre mamzer. L’estatus halàkhic del mamzer és complicadíssim, ja que suposa una mena d’ostracisme cruel definit a Dvarim [Deuteronomi] 23:2.