Un cop s’entreguen els manaments, un any un mes i un dia després de marxar d’Egipte (Bamidbar 1:1), el poble d’Israel comença a estar llest per marxar del Sinaí. I quina és una de les primeres coses que ha d’aprendre? A part de comportar-se, a organitzar-se dins del campament, a muntar-lo i desmuntar-lo. En resum, a moure’s.
Es donen instruccions precises, un cop s’ha comptat a tots els homes capaços d’anar a la lluita (Bamidbar 1:2), per tal de situar-los al campament. Les onze tribus envolten a la tribu de Leví, que al mateix temps acampa al voltant del Tabernacle (Bamidbar 2:1-31).
I de la mateixa forma que les onze tribus se situen d’una forma específica i es determina l’ordre en què es mouran, qui anirà al capdavant i qui a la rereguarda, els fills de Leví també estan disposats d’una forma, i no d’una altra (Bamidbar 3:23-38).
Per tant, al centre del campament hi trobem el Tabernacle. Els Guerxonites es van situar a l’oest, la part del darrere, a càrrec de la tenda, la cortina i el vel de l’entrada. Els Coatites al sud, i custodiaven l’arca, la taula, la menorà, els altars, els estris més sagrats i la cortina. Els fills de Merarí, al nord. S’encarregaven dels taulons, sòcols, estaques, cordes, claus… I a l’est, Moisès, Aaron i els seus fills, que tenien la responsabilitat de cuidar del santuari (Bamidbar 3:23-38).
Moisès ben Nakhman ens explica una mica aquesta disposició. Per començar, l’explicació parteix del punt més important, que en principi hauria de ser l’est, l’entrada. S’inicia per l’oest. Al lloc d’honor, la cara sud del Tabernacle –la més distingida després de l’est–, és pels fills de Coat, que s’encarreguen de l’arca i els utensilis sagrats. I a l’oest, els fills del primogènit, Guerxon. I al nord, la cara fosca, els fills de Merarí, a càrrec dels complements (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Bamidbar, traduït i comentat per Charles b Chavel, p. 29).
Però aquí no ens diu què fan Moisès, Aaron i els seus fills. La Torà ho fa més endavant, al capítol 4 versets 5 a 27. La família d’Aaron s’encarrega de desmuntar el Tabernacle i tapar l’arca amb el vel de la separació, cobrir la taula i els altars amb robes blaves i carmesí i, finalment, tapar-ho tot amb pells abans d’entregar-ho tot als fills de Coat per tal que ho transportessin.
Tot i que el Ramban no ho explicita, podríem dir que el Tabernacle es replega en ell mateix abans de moure’s. No es fa menció a la preparació d’estris i embalatges addicionals, pel que podem assumir, de forma raonable, que tots els estris, complements i objectes del Tabernacle s’emboliquen amb les mateixes cobertures que el conformen. I un cop cobert i tapat per tal que ningú ho pugui veure (Bamidbar 4:20), només llavors el campament es mou.
A banda de l’apassionant lectura simbòlica d’aquesta disposició dels levites al voltant del Tabernacle, de les tasques que realitza cadascú, i de cobrir-ho tot per preservar el secret, trobem un paral·lel amb la realitat que va permetre la supervivència del judaisme.
De la mateixa forma que el Tabernacle es replega en si mateix per traslladar-lo, el poble d’Israel s’ha replegat en si mateix en diferents moments de la història. I aquesta mena d’embalar el nucli amb les mateixes cobertures, ens ha permès no només traslladar-nos des de la Terra d’Israel a gairebé qualsevol punt del planeta, sinó mantenir la tradició.
Però una cosa és replegar-se en cas necessari, i una altra viure en aquest replegament de forma perpètua. Tal com el Tabernacle es tornava a muntar quan els israelites del desert acampaven, i d’aquesta forma es podien realitzar totes les feines associades, també hem hagut de desplegar-nos i sortir del pinyol.
Perquè viure sempre replegats en nosaltres mateixos és perillós. És necessari expandir-se i tornar a l’exterior, perquè només en contacte amb l’exterior es pot recuperar un flux sa i revitalitzat.
Xabat xalom.