Comentaris a la Torà de Nakhmanides: el Déu de la moderació

«I [el nom de les quatre lletres] va dir a Moisès: “Digues a tota la congregació dels fills d’Israel: sereu sants, perquè Jo [el nom de les quatre lletres] Sóc sant.”»

Hem passat tres paraxiot de normes i lleis. Primer sobre afeccions de la pell, roba i cases (Tatsrià i Metsorà). Després, a la paraixà Akharé-Mot, sobre la complicada cerimònia dels sacrificis de Iom Quipur –el dia del perdó, l’únic dia en què el cohén gadol, el sume sacerdot, podia entrar a la part de darrere el vel per tal d’oferir encens–, i també sobre les relacions sexuals prohibides.

I ara es torna a repetir un cop més «sereu sants, perquè Jo Sóc sant». I es diu «a tota la congregació dels fills d’Israel». Per què? Doncs perquè, com ens diu Moisès ben Nakhman, aquesta secció va adreçada a tota l’assemblea per complet, perquè la major part dels principis de la Torà en depenen (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Vayikra, traduït i comentat per Charles b Chavel, p. 281).

Quina és aquesta «santedat» de la que ens parla la Torà? No és una cosa conceptual, ni mística, ni misteriosa, sinó quelcom més pragmàtic, encara que requereixi un esforç considerable.

Segons Raixí i alguns rabins, aquesta santedat fa referència a abstenir-se de les relacions sexuals prohibides que s’expliquen just abans de la secció Quedoixim, així com altres transgressions, perquè «quan [a la Torà] es troba una advertència de cuidar-se de la immoralitat, hi trobem la menció a la “santedat”». En opinió del Ramban, però, l’abstinència no es limita només a aquestes formes d’immoralitat, sinó a l’autocontrol que es menciona al llarg del Talmud i que ens prevé contra l’auto indulgència.

Fins ara a la Torà se’ns han prohibit segons quins menjars i segons quines relacions, però no totes. Per exemple, però no de forma única, es permet el consum de certs tipus de carn, però els animals s’han de sacrificar d’una forma determinada i a un lloc determinat (Vaicrà 17:1-5). De la mateixa forma es prohibeixen certes relacions sexuals, però es permeten –amb limitacions durant períodes menstruals i de certes malalties– aquelles entre marit i muller (R. M. ben Nachman, pp. 282-283).

També podríem dir que aquestes prohibicions i exhortacions a la moderació «arreglen», d’alguna manera, errors del passat. «No prendràs per muller la germana de la teva dona fent-les rivals» (Vaicrà 18:18), és una al·lusió clara a la problemàtica entre Raquel i Lea. La moderació en el consum de vi, en especial en la forma del Nazirita (que es descriu a Bamidbar 6:8), ens recorda què els va passar a Noè (Bereixit 9:21) i a Lot (Bereixit 19:33) (R. M. ben Nachman, p. 283).

Però la «santedat» que se’ns reclama, també la trobem al principi del capítol 18: «No feu les coses que es fan a la terra d’Egipte, en la qual vàreu viure, ni tampoc feu les coses de la terra de Canaan, a on us porto. No camineu en els seus costums. Complireu els Meus preceptes i les Meves lleis per caminar en ells. Ho ordeno Jo, [el nom de les quatre lletres], el vostre Déu» (Vaicrà 18:1-4).

I també «No us “impurifiqueu” en tot això perquè en tot això es van impurificar els pobles que Jo expulso davant vostre. Així va ser com es va contaminar la terra que, com a càstig per als seus habitants, els vomitarà. Però vosaltres guardareu els Meus estatuts i no cometreu cap d’aquestes abominacions, ni vosaltres ni els estrangers que visquin amb vosaltres» (Vaicrà 18:24-26).

És a dir, la Torà ens diu que no hem de fer el que fa tothom. Per què? Perquè «sereu per a mi un regne de sacerdots i un poble sant» (Xemot 19:6). I tornant al Ramban, la intenció de la Torà és advertir-nos sobre aquesta mena d’afers, per tal que puguem estar [físicament] nets i [ritualment] purs, i separats de la resta de persones que, d’alguna forma, s’embruteixen amb aquests excessos (R. M. ben Nachman, p. 283).

Podríem consumir menjars prohibits, però escollim menjar caixer. Podríem cometre excessos amb la beguda, però ens retenim malgrat que santifiquem els nostres moments i festes amb vi. Podríem comportar-nos de mala manera, sense respectar res ni ningú, però tenim consideracions especials per als desfavorits –la vídua, l’orfe, l’estranger, el pobre, els discapacitats…

I tot això per què? Per ser sants i prou? No, per poder ser llum per les nacions (Isaïes 49:6). Perquè si Israel no és llum per a les nacions, el pacte no té cap sentit.