Exempt no vol dir prohibit

MIXNÀ: Les dones, els esclaus i els menors, que tenen obligacions paral·leles en diversos manaments, estan exempts de recitar el Xemà i dels tefilín –filactèries–, però estan obligats a fer les mitsvot de resar, mezuzà i la benedicció després del menjar. La guemarà explica aquestes exempcions i obligacions (Talmud Bavli, Berakhot 20a-20b).

Al tractat de Berakhot, final de la pàgina 20a i gairebé tota la 20b, es descriuen gran part de les raons per les quals les dones estan exemptes de certes mitsvot –manaments de la llei jueva. En concret, dones esclaus i nens estan exempts dels manaments positius que s’han de fer en uns moments concrets, o que tenen relació directa amb els temps del dia i de la nit (Talmud Bavli, Berakhot 20b).

Per exemple, el Xemà es recita un mínim de dos cops: a l’aixecar-nos [al matí] i en ajeure’ns [al llit a la nit]. Els tefilín o filactèries, les tires de cuir negre que serveixen per lligar unes capsetes que contenen certs passatges de la Torà, només es poden portar posades de dia, però no de nit, i de diumenge a divendres, però mai en xabat ni dies de festa (Talmud Bavli, Berakhot 20b).

Ara bé, el manament de resar, al qual tota persona jueva que tingui la majoria d’edat religiosa està obligada, també té uns moments determinats. A la mateixa pàgina, la Guemarà explica que malgrat que la pregària cal fer-la en uns moments determinats, cosa que portaria a la conclusió que les dones n’estan exemptes, tot i això, com la pregària és una suplicació de misericòrdia, i les dones també necessiten la misericòrdia divina, hi estan obligades (Talmud Bavli, Berakhot 20b).

I en tant a la mezuzà –un pergamí amb determinats versicles de la Torà que es posa a la porta de les cases–, la Guemarà pregunta: per què n’haurien d’estar exemptes, de complir aquesta obligació, si és un manament positiu que no es fa en un moment determinat? La Guemarà respon: No sigui que diguis: com el manament de mezuzà es juxtaposa a la Torà al manament de l’estudi de la Torà [Devarim 11:19-20], igual que les dones estan exemptes de l’estudi de la Torà, també ho estan del manament de mezuzà. Per això, la mixnà ens ensenya de forma explícita que hi estan obligades (Talmud Bavli, Berakhot 20b).

Com veiem, es parla sempre d’exempció, o de no estar obligat. Per què les dones, els esclaus i els menors? Perquè en l’època antiga, les dues primeres eren les persones encarregades de les tasques de manteniment de la casa. I els menors d’edat, per ser-ho, no hi estan obligats.

I com les tasques de manteniment de la casa s’havien de fer en moments molt determinats –des de fer el pa a anar a buscar aigua passant per totes i cada una de les accions derivades–, i com que fins fa no gaire s’ha considerat que les dones eren les encarregades de cuidar dels fills, s’inferia que la dona no podia estar pendent de cent coses al mateix temps que havia d’estar executant un manament religiós, que comporta prestar atenció i kavanà –concentració. Però d’això en fa ja uns quants centenars d’anys, per no dir un parell o tres de milers.

L’emancipació de la dona ja no és notícia, encara que a vegades caldria recordar-ho. En totes les societats evolucionades, la dona pren cada cop una posició més important. Queda molt camí per fer, però que la dona no és només aquella persona que es queda a casa cuidant dels fills és una realitat innegable.

En el món jueu, la dona també pren una posició cada cop més important a l’esfera pública religiosa. Les khazan –la persona encarregada de cantar als oficis religiosos–, rabines i líders comunitàries ja fa temps que trepitgen sinagogues arreu del món. Les dones ja fa temps que, en segons quines denominacions, compten per al miniàn –el grup de 10 persones jueves adultes necessàries per poder recitar algunes parts de les pregàries–, que llegeixen la Torà i que lideren les pregàries.

Comunitats igualitàries com «Shirah Hadasha» a Jerusalem, on homes i dones lideren de forma conjunta, i complint amb l’halakhà que alguns en diuen «ortodoxa» que inclou separació d’homes i dones, i que a la tevà –la tarima des d’on es lidera el servei– es manté d’una forma elegant i que permet, entre altres coses, la lectura fàcil de la Torà per homes i dones de forma indistinta.

Perquè no existeix una «halakhà ortodoxa», ni una de «reformista», ni una de «conservadora». Existeixen diferents interpretacions i diferents graus d’observança. Perquè si l’halakhà ha sigut alguna cosa durant els segles, la paraula és «interpretable».

Només des de l’aparició de diferents compendis legals, com el «Xulkhan Arukh», basat en la «Mixné Torà» de Maimònides, s’ha deixat d’interpretar l’halakhà per seguir normes fixes i establertes. Casos tancats. En paraules del rabí Nathan Lopes-Cardozo, «la tradició i halakhà jueves han esdevingut paralitzades.» (Entrevista a Skajskoll, accés 6 de març del 2018)

Els temps canvien, i com sempre s’ha fet, la llei jueva s’ha reinterpretat un cop i un altre. El que en una situació determinada era vàlid, pot no ser-ho en un altre lloc del planeta. Per què? Perquè aquestes i aquestes paraules són les paraules del Déu Viu. Tot i això, l’halakhà està d’acord a l’opinió de l’escola de Hilel (Talmud Bavli, Eruvin 13b).

És a dir, que l’halakhà és una cosa interpretable, viva i que cal llegir i rellegir un cop i un altre, a la llum dels temps en què vivim. Torna a dir el rabí Cardozo, que els savis van veure de forma clara que hi havia coses a la Torà que eren necessàries o permeses –com l’esclavatge– durant l’època bíblica, però que ja no ho són. I van dir que tenim l’obligació de reinterpretar la Torà d’acord a la nostra realitat (Entrevista a Skajskoll, accés 6 de març del 2018)

De la mateixa forma que no té sentit reintroduir l’esclavatge a la nostra societat només perquè a les fonts rabíniques se’n parla, és necessari fer canvis en la legislació jueva per tal d’adaptar-la a la nostra realitat, no pas a la situació de fa dos i tres mil anys a orient mitjà amb un Temple en funcionament, però tampoc a la realitat de Córdoba al segle XI, ni la de Venècia als segles XV-XVI.

Ara bé, tots els canvis són vàlids? No. Seguint l’exemple del Rav Cardozo, és del tot innecessari modificar les lleis dietètiques per tal de permetre consumir carn i llet de forma conjunta. No hi ha ningú que pateixi per no poder menjar un iogurt després d’un filet de vedella. Almenys que pateixi al mateix nivell que una dona ancorada en un matrimoni perquè el marit refusa concedir-li la carta de divorci (Entrevista a Skajskoll, accés 6 de març del 2018).

La religiositat genuïna no té res a veure amb l’expressió en Jidix «frumkeit». Malgrat és una pràctica comuna posar l’èmfasi en les khumrot –astringències– en una observança estricta del xabat i la kaixrut, no acostumem a veure la mateixa intensitat quan arriba el moment de tractar les relacions humanes (The Tent of Avraham, editat per Rabbi Dr. Nathan Lopes Cardozo, Urim Publications 2012, Jerusalem, p.33).

De la mateixa forma, la pietat religiosa es confon, moltes vegades, amb «recitar molts precs, grans confessions, laments i genuflexions abundants i en flagel·lacions estranyes», i no basada en un saber elevat, en quins manaments són obligatoris i en quina mesura cadascú hi està obligat –i per què– (La senda de los rectos, Rabí Moshé Jaim Luzzato, Ed. Obelisco 2014, pp. 229-233).

El que sí que cal canviar és allò que demana a crits ser canviat. I una d’aquestes coses és el paper de la dona, i també el del col·lectiu LGBT, en l’esfera religiosa pública jueva. Amagar-se en excuses com «no pot fer-ho perquè no li cal fer-ho perquè n’està exempta» és, fins a un cert punt, covardia. I a partir d’aquest punt, tergiversació del llenguatge, perquè «exempt» no significa «prohibit».

Com s’han de fer, aquests canvis? Així com l’estudi de la Torà es fa d’una forma determinada; així com l’halakhà s’interpreta seguin unes normes determinades, d’igual forma s’han de fer aquests canvis tan necessaris.

Per començar, cal començar a retornar a les fonts legals originals i no lligar-se a les lleis que aplicaven a la Venècia del cinquecento. Els posquim –les persones que determinen la llei– tenen una capacitat virtualment il·limitada d’acció quan interpreten l’halakhà. I a condició que ho facin seguint el procés halàkhic, les seves decisions seran vàlides.

Com explica Joel Roth a «The Halakhic Process: A Systematic Analysis», publicat als anys 80, i com va repetir l’estiu de 2017 al curs d’estiu de la Conservative Yeshiva de Jerusalem, al que vam assistir alguns integrants de la NEC, és fonamental, necessari i possible fer canvis en l’halakhà, però cal fer-los seguint el procés i metodologia halàkhics. Si es construeix un sistema nou, des de fora, trencant de ple amb allò que existeix avui, ja no seria judaisme rabínic, sinó una altra cosa.

Calen més posquim disposats a fer passos endavant. Calen dones, i homes, empenyent-los i reclamant-los que legislin d’acord amb la realitat i els problemes del segle XXI, mantenint-se aferrats a la Tradició –com no pot ser de cap altra manera. I cal que la societat jueva es faci càrrec de l’obligació d’estudiar la Torà i la nostra tradició.