Comentaris a la Torà de Nakhmanides: la puresa dels llinatges

La paraixà d’aquesta setmana comença amb Ha-Xem explicant a Aaron i Moisès que traurà al poble d’Israel d’Egipte, els hi donarà la terra que van trepitjar Abraham, Itskhac i Ia’acov. Però just després que Moisès s’adreci als israelites per primer cop, la Torà canvia de registre i ens cita tota la genealogia de Rubèn, Simó i de Leví, aquest darrer, de forma extensa.

La família de Leví és una de les importants. Una branca serà la responsable del Mixcan, el Tabernacle, i després del Temple. Tant del transport i muntatge del primer, com del manteniment del segon. L’altra branca, els sacerdots –tots descendents d’Aaron–, serà la responsable del culte. Entre aquests sacerdots hi trobem a en Pinkhàs.

I Aaron va prendre per muller a Elisabet, filla d’Aminadab, germana de Naasó, i va parir a Nadab, Abihú, Eleàzar i a Itamar. […] Eleàzar, fill d’Aaron, va prendre per muller a una filla de Putiel, que va parir a Pinkhàs. Aquests van ser els caps de les famílies dels levites, pels seus llinatges (Xemot, 6:23-25)

Anem a veure què ens diu Moisès ben Nakhman sobre aquest llinatge. Perquè resulta que a l’escriptura, al verset 20, es menciona a Iokheved, mare d’Aaron, i a Elisabet, mare d’Eleàzar. Però la dona d’aquest és “una filla de Putiel”.

El Ramban diu que no està clar per què la Torà menciona el nom d’una persona de la qual no en sabem la identitat. I per això els rabins diuen que Pinkhàs ve de la família de Josep, qui va conquerir les seves passions, i de la família de Jetró –un altre nom de Putiel.

Com sempre, el fet que es digui que «va agafar per muller una filla de Putiel» no implica que fos filla directa, i per tant germana de Sefora, la muller de Moisès, sinó que podria ser una de les seves nétes, relació que ens trobem amb els patriarques (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Shemot, traduït i comentat per Charles b Chavel, pp. 76-77).

Un cop els israelites surten d’Egipte i construeixen el Tabernacle, Pinkhàs, fill d’Eleàzar, serà el ‘justicier’ que matarà a Zimri i una midianita mentre tenien relacions sexuals de forma més o menys pública. Aquest fet, ens recorda en Ramban, el situarà en la línia sacerdotal, que no li pertanyia, ja que la unció d’Aaron i els seus quatre fills atorga el càrrec de sacerdot a ells i als fills que tinguin després d’aquell moment (Bamidbar 25:6-13).

Per tant, Pinkhàs, que és nét de Jetró –sacerdot de Midian–, esdevé Cohen haGadol a la mort d’Eleàzar. Cal tenir present que estem parlant del nét d’una estrangera, una gerah de Moab, descendents de Lot, nebot d’Abraham, i a més per via de l’incest. També cal recordar que Midian és fill d’Abraham, pel que no deixem la família original. I, també, que la llavor d’Abraham està present per les dues branques.

La filla de Putiel/Jetró era una gerà. I tot i això, el seu nét esdevé Sume Sacerdot del Déu creador de tota la terra. Sovint, tots ens mirem als altres per sobre l’espatlla. Uns perquè els altres no són observants de certes mitsvot, o els altres perquè consideren forans als uns. La resposta a això, ahavat Israel. Estimar al poble d’Israel.

Perquè som família. I junt amb aquesta mitsvà, en trobem una altra, potser la més repetida: el respecte i la relació amb els gerim, amb els estrangers, o els que venen de fora. Aquestes dues coses, tant l’amor al poble d’Israel –un poble que, de vegades, resulta difícil–, com un cert reconeixement als gerim, ho trobem a diferents llocs, per exemple, de la tefilà diària.

A una de les benediccions posteriors a la recitació del Xemà, «emet veiatziv»: «Emet, ashré ish lemitzvoteja, vetoratejá idvarejá yassim ‘al-libbó.» En veritat, afortunat és l’home, ish–o la dona, ishà–, no només el yehudí.

També ho trobem a l’amidà, durant la benedicció per als tzadiquim –els justos–, «ve’al geré hatzedek ve’alenu“. Als conversos justos i a nosaltres. «I posa la nostra sort amb ells». Primer van els que vénen de fora. I la nostra sort va junt amb la seva.

I la Torà mateixa menciona que «només hi haurà una sola llei per tu i per l’estranger que visqui amb tu», i ho repeteix bastants cops. El ger, l’estranger o el que decideix unir-se al poble d’Israel és, per començar, humà. I per tant disposa del tselem Elohim.

Per altra banda, el procés de giur, la conversió, és una transformació espiritual; és kedushà; és acceptar la missió d’Am Israel, ser una llum per les nacions; és kavannah…

No cal fer com Pinkhàs i travessar persones amb una llança per evitar profanacions. Tan sols és com escriu Joshua Heschel a «Déu en cerca de l’home», «Abraham, Itskhak o Ia’akov no són principis per a ser compresos, sinó vides per a ser continuades. La vida d’aquell que escull unir-se al pacte d’Abraham continua la vida d’Abraham».

Xabat xalom.