Comentaris a la Torà de Nakhmanides: Abram, el jueu original

«I va dir [el nom de les quatre lletres] a Abram, ves i marxa del teu país i del lloc on vas néixer i de la casa del teu pare, a la terra que et mostraré.» (Bereixit, 12:1)

I Abram, ja que encara no li havien canviat el nom, marxa amb la seva dona, el seu nebot i la seva gent. Però d’ón marxa? A la paraixà anterior l’havíem deixat a mitjan camí entre «el seu país i el lloc on va néixer», Mesopotàmia, i la terra de Cnaan.

També en la paraixà passada, el nostre Ramban ens explica la procedència original d’Abram i el seu primer viatge, amb son pare, des d’Ur dels caldeus. També ens explica algunes divergències interessants en la traducció, que canvia d’Ur com a «vall», la vall del Tigris, o com a «forn» o «foc» dels Caldeus. (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Bereshit, traduït i comentat per Charles b Chavel, pp. 156-161)

I això ens serveix de base per explicar la primera frase d’aquesta setmana, una de les meves preferides i més inspiradores, si no la que més, de tota la Torà: Lekh-lekhà.

Diu en Moixè ben Nakhman de Girona, el Ramban, que aquestes paraules cal entendre-la de forma literal «per tu», i es recolza en altres aparicions de la forma «lekhà»: «I et faràs “lekhà [per tu]” una arca de fusta» (Devarim 10:1); «Fes “lekhà [per tu]” dues trompetes de plata» (Bamidbar 10:2).

Per tant, en Nakhmànides ens diu que Ha-Xem ordena a Abram que marxi per al seu propi benefici. I quin hauria de ser, aquest benefici? Recordem que Abram i la seva família vivien, originàriament, a Mesopotàmia, el bressol de la civilització!

Junt amb l’explicació de la diferència entre «El forn dels caldeus» i «La vall dels caldeus», Nakhmànides també ens explica les peripècies d’Abram, el nostre pare, quan defensava el monoteisme just al bell mig d’una de les principals civilitzacions politeistes de la història.

Per aquesta defensa, el rei Nimrod el condemna a mort i el llença a un forn (el forn dels caldeus) i Ha-Xem el salva, traient-lo del foc i encomanant-li que marxi [per al seu bé] a una nova terra que li mostrarà, la terra de Cnaan. (R. M. ben Nachman, pp. 156-161)

I Abram continua el viatge, i «passa per la terra» i arriba a Siquem, i d’allà a l’alzinar de More. I [el nom de les quatre lletres] se li apareix i, ara sí, li diu que aquesta és la terra que entregarà a la seva llavor. I després Abram construeix un altar, marxa a la muntanya de Bet-El, erigeix un nou altar i invoca al nom de les quatre lletres. (Bereixit 12:6-8)

Cal tenir present que Ha-Xem és clar: la terra s’entregarà a la llavor d’Abram. I m’agradaria que prenguéssiu nota de la progressió d’Abram (Siquem, Bet-El…), perquè és el mateix camí que faran Jacob i els seus fills (Bereixit 33:18; 35:1). Com diu el nostre Ramban, «tot allò que esdevé a un patriarca, és un senyal per als seus fills» (R. M. ben Nachman, pp. 169)

Però una altra cosa important és això de «i va invocar al nom de les quatre lletres». Segons el Ramban, seguint amb la història d’Abram a la seva terra, el nostre pare hi proclamava el monoteisme, a Mesopotàmia. Però en ser una terra on es veneraven els astres, ningú li feia cas.

La terra dels cananeus era un lloc on ningú sabia de l’existència del Déu únic. Per tant, Abram comença a proclamar-ne el nom, i a explicar i ensenyar el monoteisme. (Hi ha midraixim maquíssims que expliquen la forma en què Abram ensenyava a la seva tenda, com per exemple oferir menjar i aigua als viatgers a canvi d’una simple benedicció, Midraix Bereixit Rabà 49:4).

Isaac farà el mateix que el seu pare, construir un altar i «proclamar el nom de les quatre lletres», ja que explora i habita a llocs nous de la terra de Cnaan, on mai ningú n’havia sentit a parlar. Tanmateix, Jacob no ho fa. Per què? Perquè Jacob passa pels mateixos llocs on havien passat el seu pare i el seu avi. A més, tenia multitud de fills –la congregació d’Israel, tots ells adoradors del Déu–, que s’encarreguen d’expandir i donar a conèixer al Déu únic, creador de tot. (R. M. ben Nachman, pp. 172)

Abram, per tant, és un pioner. Després d’ensenyar el monoteisme als caldeus, marxa al mig del no-res, a donar a conèixer aquest «nou» Déu. Allà «proclama el nom de les quatre lletres», fent que, com diuen els rabins «el nom del Sant, beneit sigui, estigués en boca de tota la gent» (Bereixit Rabà 39:24).

I per què ho fa? «Lekhà», per al seu propi bé. I per al bé universal. Planta la tenda i ofereix menjar a qui té gana i beguda a qui té set, a canvi que doni les gràcies, no a ell, sinó al Creador. Donant a conèixer per l’exemple, i no per la prèdica.

Abram, el nostre pare, esdevé el primer jueu de la història. Però no va estar present a Sinaí. Ni va néixer de ventre jueu. Abram, per pròpia iniciativa, es dedica a proclamar i ensenyar noves formes de comportament. S’aixeca i marxa d’allò conegut cap a allò desconegut. I només després d’això Ha-Xem li ofereix el pacte.

Com diu Joshua Heschel, Abraham, Yitzjak o Ya’akov no són principis per a ser compresos, sinó vides per a ser continuades. (Abraham Joshua Heschel, God in search of Man: a philosopy of judaism. New York, 1955. p. 201)