Comentaris a la Torà de Nakhmànides: la germana siamesa d’Adam

A la primera paraixà de la Torà s’expliquen dues grans històries. Les de la creació del món i, just després, l’inici de la humanitat.

HaShem, després d’haver creat els animals i veure que era bo, decideix crear a «adam»: «Fem un home a la nostra imatge i la nostra semblança.» (Ber 1:26) «I ‘Elohim’ va crear a l’home a la Seva imatge, a la imatge d’Elohim el va crear; mascle i femella Ell els va crear.» (Ber 1:27)

Va crear a un «home», és a dir una persona de sexe masculí? En va crear a dos, un de cada sexe? Guardem això i seguim amb la narrativa, en què es repeteix el procés de creació d’adam.

Al segon capítol, HaShem ha acabat la creació, però no hi ha ningú que se’n cuidi. Això que amb un grapat de terra (adamah), crea a l’Home/humà (adam). Però aquest Home/humà està sol, així que HaShem l’adorm i li treu una costella, i tanca la carn en aquell lloc. D’aquella costella es crea una altra persona, i «adam» l’anomena «dona» (ishà). (Ber 2:21-23)

Llavors, els crea de sexe masculí i femení? Primer al masculí i després, a partir de la costella –o d’un «costat» si ens fixem en el text hebreu–, a la dona? La primera opció ha quedat un xic apartada, i sembla que la humanitat ha optat per la segona. Però una creació “a partir de” atorga sempre una posició de desavantatge.

Però una cosa és la lectura literal del text, que els pot causar mil mals de caps per diferents motius. Després tenim els diferents comentaristes, i després tenim els midrashim, que vénen a completar aquelles parts incompletes o poc clares del text.

A Bereshit Rabbah, a partir del verset en què es narra la primera creació dels humans, els rabís opinen. Segons Rabbi Yirmiahu ben Leazar, «quan el Sant, beneit sigui, creà a Adam, el va crear hermafrodita, perquè està dit “mascle i femella els va crear Ell».

Però no s’acaba aquí. Rabí Shmuel ben Nahman diu que HaShem creà Adam amb dues cares, després el va separar i ho va fer amb dues esquenes o parts darreres, una a cada banda, com si fossin siamesos oposats, que no es poden veure. (Ber. Rabbah 8:1-6)

Llavors els va separar una altra vegada, «va tancar la carn en aquell lloc» i els va posar cara a cara. I en posar-se cara a cara, Adam reaccionà amb emoció en veure, per fi, a la seva altra part, de sexe femení, a qui anomena «ishà», i la considera carn de la seva carn, no per haver sigut creada a partir d’una costella, sinó perquè formava part d’ell mateix!

Fins aquest punt, ambdós podien intuir que n’hi havia un altre, però un cop separats, es van poder veure, tocar-se, conversar! I mirar-se als ulls, i poder reconèixer el «tzelem elohim» en l’altre.

Si al principi HaShem ens va crear a ambdós, home i dona, podem suposar que ens va crear també iguals. La igualtat no és física ni psíquica. Homes i dones tenim capacitats físiques diferents i els nostres cervells funcionen diferent. Però sí que som iguals en aquell «tzelem elohim», en la imatge divina. I és aquesta imatge, en aquesta dignitat, la que cal defendre.

Ja no toca estar esquena amb esquena, connectats però incòmodes i sense poder veure’ns, sinó al costat. Poder girar el cap, mirar-se als ulls i reconèixer l’altre mútuament.

Una societat completa no pot construir-se només amb la meitat de les seves ciutadanes. Una tradició sana no pot relegar a la meitat dels seus integrants a la segona fila, segons una falsa dependència que comença per “haver sigut creada a partir de”.

Les paraules i el text literal són els que són, però sempre hi ha múltiples interpretacions, totes dins la tradició, i per tant totes igual de vàlides. Amb quina et quedes?