Grècia havia estat envaïda pels alemanys el 1941. En aquells moments, la ciutat de Salònica comptava amb una comunitat jueva de 54.000 persones, quasi dos terços del total dels jueus grecs. La comunitat jueva de Salònica té una llarga història, establerta ja a principis del segle XV amb l’exili dels jueus catalans, tal com ens explica Isaac R. Molho a “Recuerdos y reminicençias catalanas y aragonesas de Salonica a traverso la historia”:
“Sin dubio los judiós de Catalunia venieron entonces topar abrigo en Salonica también, ande floricían el comercio y las ciencias. Eyos con los judiós de Provençia, expulsados con anterioridad, se estabilicieron dunque en Salonica, yatnada en aquella epoca “la Atena segunda”. Ansi eyos fueron los precursores y pioneres que indicaron y precedieron a los judiós de Espania y de Portugal, a la fines del siglo quinze, mostrándoles el lugar de la salvación”
Xabat, 11 de juliol de 1942, Salònica, plaça de la Llibertat.
Els homes jueus de la ciutat són convocats a Plateia Eleftheria, la plaça de la Llibertat, per tal “d’inscriure’s per als plans de treball”. Un nou mil homes d’entre 18 i 45 anys van arribar a la plaça on, durant tota la tarda, se’ls va obligar a fer exercicis físics humiliants, sent repetidament colpejats.
Itzchac Nehama va donar testimoni de la seva experiència durant el judici d’Adolf Eichman el 1961.
“S’havia donat ordre per formar files sense moure’s, i el sol era tan fort que els jueus no van poder mantenir-se al sol durant molt de temps; però eren tan lents quan feien els arranjaments, que molts no van poder suportar-ho”
“També volien divertir-se, ho feien per riure. Quan estaven en una fila, un policia de les SS venia i els empenyia i colpejava. A les finestres hi havia alemanys fent fotos i aplaudint”, explica Nehama.
En la seva testificació relata que els van donar tants cops que la gent es desmaiava, seguidament els aixecaven, abocaven aigua sobre ells per reanimar-los i començaven de nou amb les pallisses i l’escarni públic.
“Aquest sóc jo. Si m’haguéssiu pogut veure el dissabte a les 2.30 hores, l’estat en què vaig estar després d’aquests exercicis, els cops que vaig rebre, per què – no ho sé. No els vaig fer res, no els devia res i, finalment, em van donar una pallissa. I no només a mi, també la meva família”
Un any més tard, el 1943 es van establir els guetos a Salònica, i es van iniciar les deportacions als camps d’extermini nazis.
Dels 56.000 jueus que van ser forçats a abandonar Salònica en els transports per anar als camps d’extermini nazis, només 1.950 van tornar.
Que el seu record ens sigui font de benedicció.
Impresionant, no coneixia la història, m’agradaria rebre tota linformació posible sobre la nova escola catalana.
Gracies
Gràcies per aquest article de Salònica.
Sense conèixer i acceptar com a propia la història dels jueus catalans , la seva espiritualitat i la seva visió de mon, tindrem com a catalans d avui una greu mancança